Canvis en el curs

Des de finals del 2013, imparteixo el curs online de relats de viatges al Laboratori de Lletres.
Per a més informació, http://www.laboratoridelletres.com/ca/

Dotze quilòmetres i una hora (Pràctica 5, Oriol)

A comarques no entenien que per fer dotze quilòmetres hagués d’invertir gairebé una hora. Aquest és el temps que trigava cada matí per anar des de casa, al barri de Gràcia de Barcelona, fins a la redacció de la revista Sàpiens, a l’època situada en un polígon d’oficines als afores de Badalona. Aquell viatge diari, que feia a mitges a peu i a mitges amb transport públic, es podia dividir en tres parts: un tram subterrani, un recorregut urbà en superfície, per acabar en una passejada entre arbres centenaris. La varietat feia el trajecte prou distret com per arribar a la feina despert i amb les piles carregades.

La primara part del recorregut, d’uns trenta minuts, transcorria sota terra. Era el tram de les escales mecàniques i els túnels de metro, dels badalls i les cares llargues d’aquells que haurien preferit quedar-se a casa dormint una estona més. Per sort, malgrat viatjar en hora punta, al vagó gairebé sempre hi havia algun seient lliure. Era un privilegi reservat als que, a aquella hora del día, sortíem de Barcelona. Per contra, els combois que entraven anaven carregats a més no poder.

M’agradava asseure’m i començar a imaginar la vida de les persones que anaven i venien: l’estudiant descamisat, el treballador de la banca amb una corbata que notaves com l’incomodava, les adolescents amb samarretes tan curtes que ensenyaven panxa i de passada el piercing del melic, la dona de fer feines amb la bata blava plegada a la falda, l’avi que portava els nens a l’escola... De tot plegat ja se’n va aprofitar l’escriptor Ramon Solsona quan fa uns anys va escriure la novel·la Línia blava, on teixia una trama a partir d’usuaris que pujaven i baixaven de la línia 5 del metro, la de color blau. Des de la ficció explorava la curiositat instintiva de les persones, l’observació, la tafaneria fantasiosa, la tendència de la naturalesa humana a inventar i fabular. Just el que jo feia cada matí.

Aquest primer tram acabava a la parada de metro Pompeu Fabra de Badalona i només calien unes escales mecàniques per enllaçar amb el tram urbà. Si el metro era l’espai per a la fabulació, al carrer calia tocar de peus a terra per estar pendent dels cotxes, els semàfors i els passavolants amb pressa que ni tan sols miraven a qui tenien al davant. El trajecte pel centre de la ciutat no tenia res a veure amb el clixé que sempre m’havien venut de Badalona. Recordo que el primer dia esperava trobar-hi una ciutat grisa, massificada, industrial i castellanoparlant, però vaig ensopegar amb carrers de vianants més o menys amples, amb cases baixes —de com a molt dues altures— pintades de blanc a l’estil mariner i botigues de barri amb rètols en català. Clar que aquell només era el centre històric i que a la perifèria hi trobaria la Badalona que fins llavors havia imaginat.

Sortint del nucli antic, m’havia empescat la manera d’enllaçar amb el camí que creua el Parc de Can Solei i Ca l’Arnús, un jardí romàntic dissenyat segons les modes del segle XIX, amb camins perdedors, glorietes i fonts d’aigua al costat de vegetació frondosa. És un racó atractiu per portar-hi la mainada després de l’escola o per jugar a endevinar les particularitats botàniques d’arbres (pollancres, plataners, riures, alzines, oms, cirerers i robínies)  i arbustos (ullastres, arboços, llorers, avellaners, etc). Per a mi, era el colofó ideal per agafar l'última glopada d'aire fresc just abans d’entrar a la feina.

Platja de Jericoacoara (Pràctica 8, Teresa)

Aquest matí la marea estava baixa i això ens ha permès fer una passejada musical fins Pedra Furada, una magnifíca pedra d’uns cinc metres d’alçada amb un gran forat al mig, causat per l’erosió del vent i el mar.

La Marina, una amiga d’Israel apassionada pels ritmes musicals, està investigant sobre ritmoteràpia i em té de conillet d’índies per fer tasts dels seus exercicis juntament amb l’Estefània i el Nelson. Ella és una ex-infermera Italiana que fa dos anys que viu a Jericoacoara i treballa fent Shiatsu, mentre que ell és brasiler i fa de càmera del canal Globo. Després de patir un infart, ha deixat l’estrès de Sao Paolo i ara ens filma per tal d’editar un vídeo sobre un projecte de musicoteràpia. Alguns dies fem ritmes brasilers o africans amb instruments musicals i diferents tipus d’activitats de fitness. Avui es tracta de fer una passejada amb ritmes cubans i maraques. Tot el camí hem anat  marcant el compàs amb els passos i variant la subdivisió d’aquests amb les pulsacions de l’instrument. És més complicat del que sembla. Has d'estar molt atent i concentrat mentre vas passant els petits obstacles sense perdre el compàs (un, tu-tu-tu, dos: ta-tà...), fet que després aporta un benefici, per exemple en els processos d’envelliment cerebral.

Tornant de la Pedra Furada, la marea estava pujant amb força, així que hem caminat entre aigua, sorra i roques, i amb tants entrebancs era més difícil fer la percussió.

Un cop acabat el passeig, he anat a buscar el material de windsurf, que està al excel·lent Club Dos Ventos, davant la mar. Abans de posar-me a l'aigua, m’he pres el meu cafè da manha que fa que el cansament físic aparegui més tard -una mena de dòping legal. Finalment, m'he posat en remull més tard que els altres dies, devien ser les tres, així que quan el sol començava a caure (aquí ho fa a les cinc) encara estava dins l’aigua. El vent era constant i érem pocs els que l’aprofitàvem. Sembla que la crisi ha afectat aquest spot de windsurf i aquest setembre no hi ha tants navegants com altres anys. No sé com descriure la sensació de planejar veient el sol marxar. És un moment que em recorda aquells pòsters dels anys vuitanta amb posta de sol de tons grocs, rosats i les fulles dels coqueiros cada cop més fosques marcant la nit. També és el moment en què la fam es desperta de cop i ja només penses en el que menjaràs i el molt que t’ho mereixes. El final del dia és a les sis i jo diria que és el moment més màgic i ple de sensacions.

Al capvespre i tornem a caminar per la platja fins que arribem al carrer principal de Jericoacoara. Pel camí trobem tres partits de futbol, el femení, el masculí i l’infantil, els pescadors que preparen les xarxes per sortir ben d’hora al matí següent i la roda de Capoeiraque, un cercle dibuixat a la sorra que limita l’espai on es desenvolupa una lluita amistosa sense contacte físic. Aquesta roda amb els seus cants i la vibració dels instruments sempre atrau a una vintena de persones que es posen al voltant seguint els ritmes picant amb les mans.  Quan hem girat cap a la rua principal he vist la lluna en forma de lletra de invertida cap a baix i una estrella molt brillant al seu costat. La llum de la lluna era intensa, semblava molt a prop del mar, i els renous de l’onatge, els futbolistes, el berimbau (instrument de percussió de la capoeira) i les barraquetes on feien caipirinhes formaven un so relaxant i amb gust d’alegria.

Viure a Jericoacoara és gaudir de la vida a la platja. A tothora hi ha gent, mai està buida. Les rutines diàries vénen marcades pels moviments del sol, la lluna i el mar, que a vegades ocupa tota la sorra i altres has de fer cin-cents metres per arribar-hi. Tots els elements fan que cada dia sigui únic, si estàs atent t’adones que mai són els mateixos.

Cada dia de platja és un nou espectacle. 

Cap de setmana de ciutat i aigua dolça (Pràctica 7, Teresa)

Fa una setmana que sóc a Barra Grande (Piauí, Brasil), un poble de pescadors amb una platja on les tortugues posen els ous, on pel mar es passegen peixes boy (peixos bou), és a dir, Manatis, i a més bufa vent per a què els navegants puguem treure jangadas, estels i planxes de windsurf. Ara, al final de setmana decideixo visitar una ciutat, i la més propera és Parnaíba, a setanta quilòmetres de Barra Grande. Som cinc persones al lloc indicat i a l’hora marcada, dos quarts d'onze, i a les 11h per fi arriba l'autobús. Ningú es mostra estressat pel retard i en aquesta espera fins i tot ens hem fet alguna confidència. Un cop dins del vehicle, gaudeixo dels arbres tropicals que es veuen des de la finestra i ja no xerro amb ningú més.

L’autobús em deixa al centre, i de camí a l’hotel, que està prop de la plaça principal, ja em vaig fent una idea del tipus de ciutat on em trobo. Els edificis de diferents colors són baixos. El més alt –només un- té cinc plantes. La plaça està plena d’arbres i la gent del carrer continua amb el mateix estil de vestimenta de la platja: xancles, bermudes i camisetes de tirants. L’alegria més gran és que a la plaça hi ha un quiosc. Compro un diari i una revista per a què m'acompanyin durant el dinar.

Deixo l’equipatge i busco un lloc on facin un buffetao quilo, així trio la quantitat que sóc capaç de menjar. En lloc de llegir acabo mirant les notícies i una part del campionat d’atletisme que retransmet el canal Globo, un dels agents de socialització més importants del país. El local no és luxós però el televisor sí, és de plasma i del màxim número de polzades que un es pot imaginar. M’hi passo estona, i després de dinar passejo pels carrers de botiguetes mig buides i on la globalització no ha arribat. La majoria dels edificis, les voreres i l’asfalt necessita manteniment i es respira pobresa. Trobo un discret cinema darrera una porta de vidre amb un petit pòster de paper que indica que la sessió comença a les set. A les sis es fa de nit i ja està tot tancat, així que entrar en un cinema és la millor opció. Faig una mica de cua i diria que sóc l'única persona no brasilera present. Està ple, perquè només funciona els caps de setmana. La pel·lícula és una comèdia autòctona de la qual aconseguiré entendre el fil argumental però no els acudits. Tot i això, sortiré de la sala amb la impressió de no haver rigut mai tant en un cinema; m'he deixat contagiar per l’atac de riure dels assistents. Crec que ha sigut l’equivalent a una sessió de risoteràpia.

A l'exterior, els carrers no conviden ni a passejar ni a buscar un lloc per sopar: tot  tancat,  poc il·luminat i no hi queda ningú. He anat al’hotel a descansar perquè demà tinc programada una sortida en barca.

DIUMENGE DE BARCO "PELO DELTA DO PARNAÍBA"

A les deu del matí comencen les sis hores del meu passeig per l'exuberant delta del riu Parnaíba, tot i que primer he d’arribar al port d’on surten els vaixells. Quan estic a punt d'embarcar en el meu, sento que algú em crida. Quina casualitat! És un amic que com jo viatja sol. Li ha tocat un altre vaixell, així que ens saludem i quedem que en cada parada del trajecte ens retrobarem.

L'embarcació fa parades, la primera és la més llarga, de 45 minuts, just el temps per fer un bany a la praia dos poldros. La platja es troba al costat d’una duna preciosa que ens queda a l’esquerra. La desembocadura del riu és plena d'una gran quantitat d’illes fluvials i de dunes. Després donem la volta i entrem a passejar per la resta de braços que té el riu abans de fondre's amb l'Atlàntic. En total són cinc els braços del riu Parnaíba que s’obren al mar. Durant les parades observem les aus, els peixos que salten, demostracions de com s’agafen els crancs, i ens admirem de les arrels gegants i els arbres frondosos del Manguevermelho.

Dins el vaixell som una vintena de persones repartides en dos pisos, així que estem amples.  Jo viatjo a la planta de dalt, on hi ha taules i cadires, com si fos un restaurant. A la taula del costat, quatre dones no paren de xerrar, i en dues taules de la banda de proa, quatre matrimonis d’edat avançada riuen, xerren, es fan fotos i no paren de menjar i beure. El preu del viatge inclou fruita, dinar, cafè i crancs, i tot i així els meus companys de viatge fan despesa extra de beure i menjar. És diumenge i l’única turista sóc jo. Els altres passatgers són habitants de Parnaíba que fan el seu descans laboral, així que el paisatge no els interessa tant com a mi. És el seu dia de desconnexió, i la veritat és que cada vegada estan més relaxats i animats: es van fent fotos en diferents agrupaments mostrant com de bé ho estan passant .La tripulació ens ofereix begudes i fritures diferents mentre per un altaveu ens indiquen el que hi ha a esquerra i dreta dels Igarapés (camins de canoa).

El viatge finalitza una mica abans que el sol es pongui. Retrobo el meu amic turista que surt de l’altre vaixell i encara tenim temps per visitar les botigues d’artesania.  Coincidim que ha estat molt encertat deixar el mar i el vent durant un cap de setmana i deixar  de conviure amb turistes com nosaltres. Ara sento que m’he integrat més en la vida dels brasilers. M’agrada com són i aprenc d’ells a gaudir del present.

Pràctica 4 (Oriol)

En el Gallo de Hierro (II)

La quantitat de detalls, explicacions i aclariments que ofereix Paul Theroux en el llibre En el Gallo de Hierro posen en evidència una laboriosa feina de documentació i un interès gairebé obsessiu per la cultura, la política i la història de la Xina. Si bé abans d’emprendre aquest viatge Paul Theroux ja havia estat al país, crec que hi torna empès per la necessitat de contrastar i experimentar tot allò que ha après en els llibres. Això se nota quan parla de Mao —o de l’oblit de Mao— amb els viatgers o quan pregunta els efectes de la Revolución Cultural que al final dels anys seixanta va posar cap per avall la societat xinesa. S’hi passa tot un any.

A bord d'uns llargs combois empesos per unes locomotores ‘fetes per durar’, Theroux ens descobreix una Xina que coneix bé i que en molts aspectes admira, malgrat que sovint doni la sensació que no acaba de facinar-li. El darrer capítol és una mena d’epifania sobre el Tibet i Lhasa capaç de captivar qualsevol lector. Després de les descripcions, l’autor es pregunta: “¿Hay alguien que no se eche a llorar?”, per després afegir: “Lhasa fue el único lugar de  China en el que entré de buena gana, en el que disfruté de mi estancia y del que me dolió partir”.

Des del primer moment, Theroux deixa clar que aquesta és una narració en primera persona, amb una veu critica, curiosa i sovint bel·ligerant amb els xinesos i, especialment, amb els turistes estrangers amb qui es va trobant. Aquesta actitud fa que, a estones, sigui desagradable, fins i tot prepotent.

Al llibre no hi apareixen personalitats. Els protagonistes són persones anònimes, que donen un caràcter espontani i desenfadat al text. En el gallo de hierro és un llibre per submergir-se a la Xina dels anys vuitanta des de peu de carrer.

Pràctica 3 (Oriol)

En el Gallo de Hierro (I)

Desconec la cultura xinesa, més enllà dels quatre tòpics que vaig aprendre a l’escola o llegint en diagonal allò que en deien, i diuen, els mitjans de comunicació de casa nostra. Tinc la sensació que a Europa hem viscut d’esquena a Àsia i per això m’ha semblat molt aclaridor aquest llibre. El que més m’ha agradat del relat és la capacitat de Paul Theroux per relligar entrevistes —moltes vegades converses a peu de carrer o ferrocarril— amb descripcions i dissertacions culturals, sociològiques i històriques en un sol cos narratiu.

L'escriptor nord-americà és un observador privilegiat, però sobretot un bon analista que sap treure conclusions de qualsevol conversa. El seu mètode inductiu, que parteix de l’anècdota per parlar de la complexitat del context, posa en evidència el seu bagatge sobre la cultura xinesa. Així, ell llibre esdevé un clàssic, un retrat sociològic de la Xina dels anys vuitanta que ja queda per a la posteritat. Malgrat això, tant descriure la sortida i arribada amb tren en cada ciutat on fa parada, en certs moments l'autor a ser repetitiu.

Theroux treu molt de suc de qualsevol conversa. Em sembla il·lustratiu el diàleg que té amb el senyor Peng, un home que, de jove, s’havia resistit a sumar-se als ‘guardes rojos’ del Partit Comunista durant la Revolució Cultural:

—    Si en China no hubiese habido una revolución, su vida habría sido muy distinta.

—    Puede que mejor, puede que peor—respondió

—    ¿Ni siquiera puede decir que ha vivido un período histórico interesante?

—    Solo un poquitín. La historia china es enorme. La Revolución Cultural casi no cuenta.

Només amb quatre línies deixa molt clara la manera com els xinesos conceben la seva història. A Europa, els referents històrics apel·len gairebé sempre a l’època medieval, a molt estirar a la Grècia i Roma clàssiques. A la Xina, però, es remunten a milers d’anys. La ‘gran’ civilització occidental és ‘petita’ si la comparem amb el llegat de la cultura xinesa. I nosaltres, mirant-nos el melic.

Un occidental acampant a la Unió Soviètica (Teresa, Pràctica 9)

Colin Thubron m’ha seduït només de llegir les tres primeres pàgines del seu llibre Entre rusos. He imaginat un nen sota un mapa de Rússia convertit en un adult solitari que viatja amb el seu cotxe –un Morris Marina- i acampa en càmpings inhòspits de la Unió Soviètica amb la intenció de desvetllar els secrets d’aquest ampli territori i dels seus habitants. Thubron és un home que, sense saber perquè, vol viatjar a Rússia. Té un sentiment d’ambigüitat cap el país, però es deixa portar per la intuïció de la mateixa manera que jo m’he deixat portar per una lectura –obligatòria- des del primer capítol.

Cada vegada que he tingut en les mans Entre rusos m’he sentit envoltada per una atmosfera de misteri. Els ulls de l’autor no es deixen cap detall. Diria que Thubron vol arribar a l’ànima del poble rus amb la intenció de diferenciar-la del sistema polític rus. M’agrada el que transmet quan descriu les faccions de cada persona que es creua, individus d’"un poble abstracte en carn i esperit". M'agrada també quan analitza de forma minuciosa suburbis, palaus, catedrals i paisatges gegants: et fa sentir la impenetrabilitat de tot el que l'envolta. La desconfiança, la KGB, el desig de llibertat, les ferides bèl·liques, la distància, l’ateïsme, l’alcohol estan presents sempre. Thubron es mou pel desassossegat context de la Rússia pre-Gorbatxov, envoltat de persones dins de les quals, en el cor i en l’úter, batega un profund amor a la mare pàtria i que tenen fixada en el cap la idea que el comunisme és difícil però socialment necessari.

D’aquesta manera el llibre aconsegueix despertar tendresa i compassió, que anul.len qualsevol prejudici i sentiment de por cap a la desconeguda Rússia. Després d’aquesta lectura un pot entendre més l’amor i l’odi als règims totalitaris, les diferències entre les repúbliques que formaven la Unió Soviètica i la necessitat de regeneració.  Al cap i a la fi, un mira  Rússia i al seu poble d’una altra manera, és més tolerant amb al seu materialisme actual i el sent una mica més proper. Thubron aconsegueix desvetllar-nos una bona part del misteri d’aquest gran espai pintat de verd en el mapa de la seva infantesa.